dimarts, 10 d’abril de 2018

Últims microrelats

Mors
 
  Una nit, un ball amb la donzella més bella. Cor pres, la mirada fixa en les seues sinuoses formes. Dues siluetes dansaires, una emmascarada pel temor. Delicades passes, que condueixen a una habitació fosca. Un llit, pell pàl·lida que abraça amb delicadesa. Una besada al front, ulls que cauen lentament pel seu propi pes. Silenci, només resta la figura blanca.
¿No és polida l’ànima que expira quan és la mort qui se la emporta?

Abaddon
Capitán

Capitán era, y capitán siempre  sería. Ya lejos de la mar como en medio de ella.
Un día me encontré con una sirena. Aquella sirena al escucharme decir lo que era se hecho a reír y dijo:
-¿Tú capitán? Pero si no tienes grumetes. Y este barco ni siquiera es tuyo. No eres capitán.
Sus risas y sus palabras no me dolieron puesto que tenía razón menos en una cosa. Yo sí soy capitán.
-Te equivocas, sirena. Sí soy capitán, soy capitán de mi vida. Hago lo que quiero y cuando quiero sin que nadie me frene. No como tú, que eres prisionera de nadar por siempre en estas aguas.
                                                                                Rey


LES EMOCIONS AL MEU DIA

Al llarg del dia, observo a la gent, pot parèixer estrany però, és així, miro si estan feliços, tristos o enfadats.
Qualsevol cosa que jo vegi que li passa a una persona, faig el possible per aconseguir la felicitat d’aquella mateixa.
Si veig a una persona tirada al carrer, li compro alguna cosa per menjar, si una persona no ha tingut un bon dia, encara que no la conegui, faig un petit gest per intentar veure-li un somriure, encara que el gest, només sigui donar-li els bons dies. Una persona trista, és més difícil d’animar segons la situació, no puc fer molt però intento dir-li alguna cosa com: tot anirà bé, no et preocupis.
En canvi, quan jo estic tenint un mal dia, no faig res perquè la gent s’adoni que estic patint per no preocupar al meu cercle d'amics i familiars. Malgrat tot, de vegades, m’agradaria que una persona, com jo, em diguès alguna cosa quan vegi que no estic bé, però, ningú ho fa. La societat d’avui en dia, va a la seva. De vegades….em sento sola.
Primavera

Lucidez

  Anduve por su calle,  mas ella ya no estaba. Tan sólo restaba, regocijándose, en la imagen que de mis recuerdos quedaba. Seguí por aquella senda, pero las voces atormentadoras no sosegaban. Un leve rumor, una risa escalofriante y un chillido desgarrador… un breve suspiro mío al probar de vislumbrar aquello que ya se perdió. ¿Dónde se fue, alma mía? ¿Por dónde se marchó, dichosa psique? Puesto que sin ella, la vida es pesar y la razón… locura.

Rey Tuerto


                                                                                       

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada